.

Nouvelles de la Retirada

Par fages - 15:30, mercredi 29 avril 2009 .. Déposé dans Textes des Nouvelles .. commentaires : 0 .. Lien
Chose promise...

Vos nouvelles sont chez l’imprimeur! Ces mois d’effervescence s’achèveront bientôt avec la sortie de "notre" recueil de nouvelles.
Le comité de pilotage s’est réuni plusieurs fois pour aider à la relecture, à la correction, et nous n’étions pas toujours d’accord! Il a souvent été très difficile de trancher quand certaines classes nous proposaient plusieurs textes, tous intéressants.
Le résultat vous le lirez le 12 juin prochain quand un exemplaire du recueil sera remis à chaque élève et à chaque enseignant ayant participé à l’aventure....

En attendant, nous vous proposons de découvrir les textes qui, bien que non retenus pour le recueil, méritent toute votre attention.

Nous vous offrirons donc un texte par jour jusqu’à épuisement du stock.....

Merci à vous tous, et BRAVO !


Ecriture des nouvelles : dernier délai

Par fages - 10:15, lundi 2 mars 2009 .. Déposé dans Textes des Nouvelles .. commentaires : 0 .. Lien

BONJOUR,

 Je vous rappelle que la date limite pour l’écriture de Nouvelles sur le thème de la Retirada est atteinte. Il vous reste quelques jours encore, jusqu’au 9 mars pour nous envoyer vos textes soit par mail soit par courrier.

Je vous rappelle encore que nous ne garderons qu’un texte par classe. Vous devez donc opérer vous-même la sélection entre les diverses nouvelles de vos élèves. Les textes qui n’auront pas été retenus pour figurer dans le recueil, seront néanmoins mis en ligne sur le blog à condition bien sûr que vous nous les fassiez parvenir assez tôt.

Les nouvelles seront transmises pour lecture au Comité de Pilotage, au fur et à mesure de leur réception. L’édition du recueil  est prévue courant avril pour une sortie en juin.

Enfin, notre journée Cinéma sur la Retirada aura lieu le 22 mai prochain, à l’Institut Jean Vigo avec un programme « sur mesure » pour vos élèves  dont nous vous donnerons bientôt les détails. Retenez votre journée !

Si vous avez des questions n’hésitez pas à me les soumettre.

Merci à tous pour votre implication.



La nouvelle: une présentation

Par fages - 16:18, mercredi 10 septembre 2008 .. Déposé dans Textes des Nouvelles .. commentaires : 1 .. Lien
LA NOUVELLE
«Un événement inouï qui a eu lieu»
Goethe
«La nouvelle peut faire entendre, mieux que le roman, le chant intérieur de celui qui écrit »
Louis René des Forêts
«La nouvelle : une littérature d’étonnement»
La nouvelle est le récit d’une rupture avec l’univers quotidien.

Toute définition étant réductrice, nous vous proposerons ici quelques pistes de travail.
Quelques constantes
La nouvelle est courte : « Faite pour être lue d’un coup, en une fois » Gide
La nouvelle comporte peu de personnages, un seul suffit parfois à occuper la scène.
Les sujets des nouvelles sont restreints. On part d’un évènement ponctuel, mais il est unique et étonnant. La notion de transgression se retrouve à des degrés plus ou moins forts dans les nouvelles.
La narration se fait sur le principe de la concentration de tous les fils du récit vers un élément central, sur le principe de la sobriété.
Si le roman est inséparable de la notion d’épaisseur du temps, la nouvelle est attachée à celle d’instant, mais c’est un instant de crise. Dans la mesure où la nouvelle est le récit de la résolution d’une crise, elle est centrée sur un élément, un personnage et se déroule dans un temps très bref.
Le moment de crise est lié au secret. Tous les personnages de nouvelles ont une faille qui les pousse à rechercher la résolution du problème qu’elle pose.
Tous les styles peuvent s’y exprimer : comédie, farce, tragédie, picaresque, autobiographie, réalisme, merveilleux, fantastique.

Pour en savoir plus……. Rendez vous lors de nos prochains ateliers d’Ecriture



" Gracies" de Lluis Oriol

Par fages - 16:37, mercredi 3 septembre 2008 .. Déposé dans Textes des Nouvelles .. commentaires : 1 .. Lien
Gràcies...

            Ara sóc vell. Però fa anys, també vaig ser jove. Fill meu, quan llegeixis això torna’t a imaginar el que vaig viure. Va ser durant l’hivern del 1939. Va ser un hivern particularment fred. Nevava des d’unes quantes setmanes, feia una fred que pelava. Realment va ser un dels hiverns més freds viscuts a Prats. Tenia més o menys la teva edat. No anava més a escola. No ens ho podíem permetre. Anavi amb el pare al bell mig del bosc a tallar arbres. Cada dia aixecat a les tres de la matinada. Anàvem a parar lluny i tornàvem quan el cel fugia. I no et parli de quan feia un fred que fins i tot l’aigua no es movia! Eren temps difícils.
Doncs, durant aquell hivern, anant a buscar llenya, vam veure tres homes passar, amb una sola petita motxilla. Van ser els primers. Vam continuar a caminar. Sempre em recordaré aquella mirada. El pare es va parar i va obrir els ulls ben grans. Jo no veia res. Érem sobre un penya-segat i em vaig apropar per mirar què hi havia. Entre els quilòmetres blancs de neu es veien enfilades de taques negres. En aquell mar blanc hi caminaven centenars de persones! Ni puc dir quants eren. El pare em va agafar pel braç i em va dir:
– Vine fill, tornem-nos-en a casa.
Al vespre, vaig aprendre pel pare que havia parlat al cafè Ausseil amb el brigadier Alé i l’agent Borat, que els tres homes fugien d’Espanya. Eren antics milicians i passaven el vespre a la presó perquè portaven armes. Van dir que almenys dormirien amb una teulada. No sé per què. A partir d’aquell dia, en vam veure centenars i centenars a passar. Me’ls imaginavi tots passant pels rastres dels primers com formigues, seguint els passos dels altres. Cada dia, vèiem files de gent que arribava. El pare tenia pena. No els podíem ajudar. N’hi havia que deien que passaven a causa de la guerra, d’altres deien que fugien el monstre. Vaig comprendre anys més tard que era la dictadura que fugien.
Com t’ho vinc d’escriure, no podíem ajudar-los. Era un hivern molt fred, no teníem  diners i dins la nostra caseta ja hi vivia el pare, la mare, els pares de la mare i jo.  No podíem ajudar-los.
El segon dia en què arribaven, el poble era desbordat. Hi havia l’equivalent del doble de la població de Prats que ja havia passat la frontera, i encara n’hi havia d’altres que venien! Els van posar a la fàbrica del Guiu, i els homes forts de més de cinquanta anys al fort. Però la gent continuava d’arribar. De mica en mica, van envair el poble. Prats era ple. Fins i tot dins de l’església en teníem! Quan anàvem a missa, els vèiem allà a sobreviure com podien.

            Per començar, quan tornàvem del bosc, portàvem a aquella gent una mica de llenya. Es podien escalfar una mica aixins. Però en van arribar més. I encara més. Van crear un camp. Els concentraven allà dintre en unes condicions monstruoses. L’exercit francès va enviar tropes per vigilar-los. Potser tenien por que tots aquells homes i dones que ni arribaven a viure correctament es rebel·lessin.
Sempre em recordaré del que va fer el poble. Devíem ser mil habitants màxim. Com ho vaig aprendre més tard, van passar cap a cent mil persones! Els de Prats van agafar gent a casa, van donar-los coses de tota manera. Alguns donaven jerseis, d’altres discos fins i tot, i uns quants diners. La mare va poder trobar un poc de sous que va portar al batlle perquè ajudés els refugiats, com els deien. El que em va agradar més va ser el Payrot. És ell que tenia el cinema de Prats. Cada dissabte matí oferia l’entrada lliure als infants dels refugiats.  I un dia va fer venir una orquestra en el camp per posar una mica d’animació!

           A un moment donat es va posar un nou problema. Com nodrir aquesta gent? Sobre la plaça del poble, al firal, havien col·locat tots els cavalls o bèsties amb què havien arribat els immigrats. Com que no servien a res i que no els feien falta, se’ls van menjar. Això ens feia fàstic perquè a terra hi havia totes les restes dels animals! Els homes menjaven el bo de la bèstia i els gossos tot el que en quedava.
Un altre record que tinc, prou divertit aquest, és que la gent venia i llençava a terra tot el que tenia i que no utilitzava: màquines d’escriure, plaques de la C.N.T o del P.O.U.M.  A mi m’agradava el que en deien les plaques polítiques. Me les he venudes ja fa algun temps. Tot el poble de Prats provava d’ajudar la gent, els militars, en canvi, passaven el temps a arruïnar-los. Robaven tot el que els exiliats tenien. Fins i tot les llargues vistes!
Fill, t’escric tot això perquè cal que ho sàpigues. Un home va dir un dia, no em recordi qui: “qui coneix el passat coneix el present i el futur”. Penso que tenia raó. Cada mala cosa que ens arriba cada dia ens fa més forts.
Després de deu dies d’aquella misèria vam sentir un soroll a la porta. No vivíem dins del poble mateix, sinó just al darrere. Això feia que no teníem mai ningú a costat, tampoc en aquell període. El pare va anar a mirar. Algú deia, feblement:
– Hi ha algú, sis plau?
El pare li va obrir la porta. A fora, vam veure un home alt que portava quelcom sobre la panxa com si era un gran tresor. No semblava tenir cap motxilla.
– Tinc un fill petit i ens caldria dormir, ajudeu-me si us plau!
El pare es va quedar aquí, plantat, mirant l’home. Li va dir:
–  Espereu un poc...
Va tancar la porta i va mirar la mare:
– Què fem?
La mare anava a posar-se a plorar.
– Romana – va fer a la mare – escolta no tenim lloc i ho saps! Ja els hem ajudats, els hem donat diners i llenya. Què vols que fem de més? Hi ha coses que no ens podem permetre!
Cal saber que en aquell moment tenir una boca més a nodrir era quasi impossible, érem pobres i ja  no podíem menjar bé a cada àpat.
El que ho va fer canviar tot va ser el crit. Venia de fora, un crit de nen, i alguns segons més tard, uns plors. La mare va ser espantada i el pare es va girar de cop i va tornar a obrir la porta. No era cap tresor que portava l’home, sinó un nin petit. A la claror de casa, el vaig veure bé, tenia quatre anys, com a màxim.
– Ajudeu-nos!  –  va repetir l’home.
El pare el va agafar i el va estirar cap a dintre. Era un home ben plantat, semblava que havia estat prou benestant. Feia temps que no s’havia afaitat i tenia la roba bruta. Feia dies que la devia portar. Era magre. El seu fill també anava brut però portava un vestidet, com un mainatge de la vila, era de vellut verd, molt vistós. La primera cosa que l’home va fer entrant, va ser de posar el fill a la vora del foc i de fer-lo beure amb l’aigua que li portàvem. Vam sortir un trosset de pa que quedava i se’l van partir com si feia setmanes que no n’havien menjat. Els vam fer un lloc a terra per dormir. L’home semblava content però no parlava. Mirava el seu fill. La sola cosa que ens va dir va ser:
–  Gràcies.

            Cada matí, anàvem al bosc amb el pare, i quan tornàvem al vespre, els trobàvem allà mateix, a davant del foc. Al sopar, ens partíem a set el que menjàvem a cinc habitualment. El fill semblava dir-se Cisco però del nom del pare no me’n recordo. No ens el va dir.
El tercer dia que eren a casa, d’un cop l’home es va aixecar. Va sortir a mirar la muntanya amb la gent que baixava. Es va posar a córrer de cop i volta  tot cridant:
– Maria! Maria!
Es va llençar a terra, es rebolcà com si es volgués treure puces i es parà. Plorà. La mare anà a veure’l.
– Les bombes! Les bombes! – continuava cridant – atenció a les bombes sobre el palau!
Ara fa alguns anys, vaig llegir que Barcelona havia estat bombardejada. Hi devia viure amb la seva dona,  i ella devia morir en el bombardeig.

            Al cap de cinc dies a casa, la situació va esdevenir difícil. No ens quedava cap sou i poca cosa per menjar. El fill que ja estossegava una mica arribant, ara ho feia sense parar. No sabíem què fer. El pare ens va explicar que al poble passava igual. La gent no se’n sortia amb tants refugiats.
Aleshores, l’exercit francès es va posar a baixar la gent. La línia de tren ja havia estat arreglada, i també els baixaven en camions sencers. Quina mala pesta de posar humans en cotxes de bestiar! Com més camions buits pujaven a Prats, més plens en baixaven.
Pocs dies després, van venir a trucar a la porta. La mare va obrir i va cridar el pare. Un militar va anar a parlar al refugiat. L’home i el seu fill es van aixecar de davant del foc i van sortir. Quan passava la porta, ens va dir:
– Gràcies.

El pare es va posar a plorar, la mare i jo també.
– Si m’havia venut aquest rellotge, en podíem salvar dos de més, un segur – exclamà el pare tot eixugant-se les llàgrimes.
Des d’aquell dia, els pares ja no van ser iguals. Els va fer llàstima de no haver ajudat més gent. Pensi que no ho haurien pogut fer. Havíem intentat salvar la vida d’un infant.
L’endemà, baixant a veure els companys del poble, vaig passar pel firal. Encara hi havia molts refugiats assentats a terra. Entremig de la gentada, em va atreure un taca de color verd, com el color del vestidet del fill del refugiat de casa. M’hi vaig apropar, al costat del “nostre” refugiat, el seu fill ja no es movia més. El vam enterrar a la tarda.
    T’he escrit això fill, perquè jo també vaig ser canviat des d’aquell moment. Ja he passat l’edat de tenir esperança i aviat retrobaré el pobre petit Cisco, però tu pensa que: “Qui salva una vida, salva la humanitat”.



Le projet

Blog permettant d'échanger des infos sur le contenu, l'organisation du recueil de nouvelles sur la Retirada, l'exil et la frontière.

«  Juin 2018  »
LunMarMerJeuVenSamDim
 123
45678910
11121314151617
18192021222324
252627282930 

Naviguer

Entrée
Archives
Zone de gestion
Besoin d'aide ?

Liens


Page de liens
collège ille sur têt
Espagnols à Rivesaltes
retirada sur wikipedia
Dépt education generalitat
chansons rock

Rubriques

Ateliers d’écriture
Etablissements inscrits et Comité de pilotage
Personnes ressources
Propositions
Ressources documentaires Collèges et Lycées
Ressources documentaires : bibliographies Primaire
Ressources documentaires bibliographies sur la nouvelle
Ressources documentaires musique
Ressources documentaires témoignages
Sitographie
Textes des Nouvelles
photos, dessins, fichiers audio

Derniers articles

Les photos de la journée " Retirada"
Nouvelle du 11 juin
Nouvelle du 9 juin
Nouvelle du 4 juin
Programme de la journée du 12 juin

Derniers commentaires

vient de paraître (par Visiteur)
Précisions et ajout nouvelle d'Oriol : Gràcies (par )

Canal RSS

Abonnement



Hit-parade