.

" Gracies" de Lluis Oriol

Par fages - 16:37, mercredi 3 septembre 2008 .. Rubrique : Textes des Nouvelles .. commentaires : 1 .. Lien
Gràcies...

            Ara sóc vell. Però fa anys, també vaig ser jove. Fill meu, quan llegeixis això torna’t a imaginar el que vaig viure. Va ser durant l’hivern del 1939. Va ser un hivern particularment fred. Nevava des d’unes quantes setmanes, feia una fred que pelava. Realment va ser un dels hiverns més freds viscuts a Prats. Tenia més o menys la teva edat. No anava més a escola. No ens ho podíem permetre. Anavi amb el pare al bell mig del bosc a tallar arbres. Cada dia aixecat a les tres de la matinada. Anàvem a parar lluny i tornàvem quan el cel fugia. I no et parli de quan feia un fred que fins i tot l’aigua no es movia! Eren temps difícils.
Doncs, durant aquell hivern, anant a buscar llenya, vam veure tres homes passar, amb una sola petita motxilla. Van ser els primers. Vam continuar a caminar. Sempre em recordaré aquella mirada. El pare es va parar i va obrir els ulls ben grans. Jo no veia res. Érem sobre un penya-segat i em vaig apropar per mirar què hi havia. Entre els quilòmetres blancs de neu es veien enfilades de taques negres. En aquell mar blanc hi caminaven centenars de persones! Ni puc dir quants eren. El pare em va agafar pel braç i em va dir:
– Vine fill, tornem-nos-en a casa.
Al vespre, vaig aprendre pel pare que havia parlat al cafè Ausseil amb el brigadier Alé i l’agent Borat, que els tres homes fugien d’Espanya. Eren antics milicians i passaven el vespre a la presó perquè portaven armes. Van dir que almenys dormirien amb una teulada. No sé per què. A partir d’aquell dia, en vam veure centenars i centenars a passar. Me’ls imaginavi tots passant pels rastres dels primers com formigues, seguint els passos dels altres. Cada dia, vèiem files de gent que arribava. El pare tenia pena. No els podíem ajudar. N’hi havia que deien que passaven a causa de la guerra, d’altres deien que fugien el monstre. Vaig comprendre anys més tard que era la dictadura que fugien.
Com t’ho vinc d’escriure, no podíem ajudar-los. Era un hivern molt fred, no teníem  diners i dins la nostra caseta ja hi vivia el pare, la mare, els pares de la mare i jo.  No podíem ajudar-los.
El segon dia en què arribaven, el poble era desbordat. Hi havia l’equivalent del doble de la població de Prats que ja havia passat la frontera, i encara n’hi havia d’altres que venien! Els van posar a la fàbrica del Guiu, i els homes forts de més de cinquanta anys al fort. Però la gent continuava d’arribar. De mica en mica, van envair el poble. Prats era ple. Fins i tot dins de l’església en teníem! Quan anàvem a missa, els vèiem allà a sobreviure com podien.

            Per començar, quan tornàvem del bosc, portàvem a aquella gent una mica de llenya. Es podien escalfar una mica aixins. Però en van arribar més. I encara més. Van crear un camp. Els concentraven allà dintre en unes condicions monstruoses. L’exercit francès va enviar tropes per vigilar-los. Potser tenien por que tots aquells homes i dones que ni arribaven a viure correctament es rebel·lessin.
Sempre em recordaré del que va fer el poble. Devíem ser mil habitants màxim. Com ho vaig aprendre més tard, van passar cap a cent mil persones! Els de Prats van agafar gent a casa, van donar-los coses de tota manera. Alguns donaven jerseis, d’altres discos fins i tot, i uns quants diners. La mare va poder trobar un poc de sous que va portar al batlle perquè ajudés els refugiats, com els deien. El que em va agradar més va ser el Payrot. És ell que tenia el cinema de Prats. Cada dissabte matí oferia l’entrada lliure als infants dels refugiats.  I un dia va fer venir una orquestra en el camp per posar una mica d’animació!

           A un moment donat es va posar un nou problema. Com nodrir aquesta gent? Sobre la plaça del poble, al firal, havien col·locat tots els cavalls o bèsties amb què havien arribat els immigrats. Com que no servien a res i que no els feien falta, se’ls van menjar. Això ens feia fàstic perquè a terra hi havia totes les restes dels animals! Els homes menjaven el bo de la bèstia i els gossos tot el que en quedava.
Un altre record que tinc, prou divertit aquest, és que la gent venia i llençava a terra tot el que tenia i que no utilitzava: màquines d’escriure, plaques de la C.N.T o del P.O.U.M.  A mi m’agradava el que en deien les plaques polítiques. Me les he venudes ja fa algun temps. Tot el poble de Prats provava d’ajudar la gent, els militars, en canvi, passaven el temps a arruïnar-los. Robaven tot el que els exiliats tenien. Fins i tot les llargues vistes!
Fill, t’escric tot això perquè cal que ho sàpigues. Un home va dir un dia, no em recordi qui: “qui coneix el passat coneix el present i el futur”. Penso que tenia raó. Cada mala cosa que ens arriba cada dia ens fa més forts.
Després de deu dies d’aquella misèria vam sentir un soroll a la porta. No vivíem dins del poble mateix, sinó just al darrere. Això feia que no teníem mai ningú a costat, tampoc en aquell període. El pare va anar a mirar. Algú deia, feblement:
– Hi ha algú, sis plau?
El pare li va obrir la porta. A fora, vam veure un home alt que portava quelcom sobre la panxa com si era un gran tresor. No semblava tenir cap motxilla.
– Tinc un fill petit i ens caldria dormir, ajudeu-me si us plau!
El pare es va quedar aquí, plantat, mirant l’home. Li va dir:
–  Espereu un poc...
Va tancar la porta i va mirar la mare:
– Què fem?
La mare anava a posar-se a plorar.
– Romana – va fer a la mare – escolta no tenim lloc i ho saps! Ja els hem ajudats, els hem donat diners i llenya. Què vols que fem de més? Hi ha coses que no ens podem permetre!
Cal saber que en aquell moment tenir una boca més a nodrir era quasi impossible, érem pobres i ja  no podíem menjar bé a cada àpat.
El que ho va fer canviar tot va ser el crit. Venia de fora, un crit de nen, i alguns segons més tard, uns plors. La mare va ser espantada i el pare es va girar de cop i va tornar a obrir la porta. No era cap tresor que portava l’home, sinó un nin petit. A la claror de casa, el vaig veure bé, tenia quatre anys, com a màxim.
– Ajudeu-nos!  –  va repetir l’home.
El pare el va agafar i el va estirar cap a dintre. Era un home ben plantat, semblava que havia estat prou benestant. Feia temps que no s’havia afaitat i tenia la roba bruta. Feia dies que la devia portar. Era magre. El seu fill també anava brut però portava un vestidet, com un mainatge de la vila, era de vellut verd, molt vistós. La primera cosa que l’home va fer entrant, va ser de posar el fill a la vora del foc i de fer-lo beure amb l’aigua que li portàvem. Vam sortir un trosset de pa que quedava i se’l van partir com si feia setmanes que no n’havien menjat. Els vam fer un lloc a terra per dormir. L’home semblava content però no parlava. Mirava el seu fill. La sola cosa que ens va dir va ser:
–  Gràcies.

            Cada matí, anàvem al bosc amb el pare, i quan tornàvem al vespre, els trobàvem allà mateix, a davant del foc. Al sopar, ens partíem a set el que menjàvem a cinc habitualment. El fill semblava dir-se Cisco però del nom del pare no me’n recordo. No ens el va dir.
El tercer dia que eren a casa, d’un cop l’home es va aixecar. Va sortir a mirar la muntanya amb la gent que baixava. Es va posar a córrer de cop i volta  tot cridant:
– Maria! Maria!
Es va llençar a terra, es rebolcà com si es volgués treure puces i es parà. Plorà. La mare anà a veure’l.
– Les bombes! Les bombes! – continuava cridant – atenció a les bombes sobre el palau!
Ara fa alguns anys, vaig llegir que Barcelona havia estat bombardejada. Hi devia viure amb la seva dona,  i ella devia morir en el bombardeig.

            Al cap de cinc dies a casa, la situació va esdevenir difícil. No ens quedava cap sou i poca cosa per menjar. El fill que ja estossegava una mica arribant, ara ho feia sense parar. No sabíem què fer. El pare ens va explicar que al poble passava igual. La gent no se’n sortia amb tants refugiats.
Aleshores, l’exercit francès es va posar a baixar la gent. La línia de tren ja havia estat arreglada, i també els baixaven en camions sencers. Quina mala pesta de posar humans en cotxes de bestiar! Com més camions buits pujaven a Prats, més plens en baixaven.
Pocs dies després, van venir a trucar a la porta. La mare va obrir i va cridar el pare. Un militar va anar a parlar al refugiat. L’home i el seu fill es van aixecar de davant del foc i van sortir. Quan passava la porta, ens va dir:
– Gràcies.

El pare es va posar a plorar, la mare i jo també.
– Si m’havia venut aquest rellotge, en podíem salvar dos de més, un segur – exclamà el pare tot eixugant-se les llàgrimes.
Des d’aquell dia, els pares ja no van ser iguals. Els va fer llàstima de no haver ajudat més gent. Pensi que no ho haurien pogut fer. Havíem intentat salvar la vida d’un infant.
L’endemà, baixant a veure els companys del poble, vaig passar pel firal. Encara hi havia molts refugiats assentats a terra. Entremig de la gentada, em va atreure un taca de color verd, com el color del vestidet del fill del refugiat de casa. M’hi vaig apropar, al costat del “nostre” refugiat, el seu fill ja no es movia més. El vam enterrar a la tarda.
    T’he escrit això fill, perquè jo també vaig ser canviat des d’aquell moment. Ja he passat l’edat de tenir esperança i aviat retrobaré el pobre petit Cisco, però tu pensa que: “Qui salva una vida, salva la humanitat”.


Déposer un commentaire

Précisions et ajout nouvelle d'Oriol : Gràcies

08:39, jeudi 23 octobre 2008 .. Envoyé par -
Voici le début de la nouvelle d'Oriol qui ne figure pas sur la version mise en ligne.

El vell home s'assentà sobre la cadira. A fora el cel era ben blau, feia prou calor i bon temps. Érem al Gener! Agafà el quadern que tenia davant d'ell, posat sobre la taula d'escriure. Era nou, venia de comprar-lo. Sortí un bolígraf de la seva butxaca. Sempre cal tenir un bolígraf sobre si mateix. Un ganivet també. Són dues coses essencials, sempre et fan falta. Doncs sortí el bolígraf, obrí el quadern i es posà a escriure.

Titre : Gràcies
Nom de l'auteur: Lluís-Gual, prénom: Oriol

Cette nouvelle a été lauréate du concours "Joves escriptors" 2008 organisé par Òmnium cultural avec le soutien du Conseil Général des P.-O.

Oriol a participé comme tous les élèves de sa classe bilingue français-catalan du lycée Maillol au concours "Joves escriptors 2008" et aussi "El gust per la lectura 2008" de la Generalitat de Catalunya. Chacun des 18 élèves du groupe a écrit une nouvelle après l'étude en classe de "KL Reich", roman sur le camp de Mauthausen écrit par un ancien détenu J. Amat-Piniella.



Modifié par fages le vendredi 24 octobre 2008 à 14:29


{ Page précédente } { Page 101 sur 104 } { Page suivante }

Le projet

Blog permettant d'échanger des infos sur le contenu, l'organisation du recueil de nouvelles sur la Retirada, l'exil et la frontière.

«  Octobre 2017  »
LunMarMerJeuVenSamDim
 1
2345678
9101112131415
16171819202122
23242526272829
3031 

Naviguer

Entrée
Archives
Zone de gestion
Besoin d'aide ?

Liens


Page de liens
collège ille sur têt
Espagnols à Rivesaltes
retirada sur wikipedia
Dépt education generalitat
chansons rock

Rubriques

Ateliers d’écriture
Etablissements inscrits et Comité de pilotage
Personnes ressources
Propositions
Ressources documentaires Collèges et Lycées
Ressources documentaires : bibliographies Primaire
Ressources documentaires bibliographies sur la nouvelle
Ressources documentaires musique
Ressources documentaires témoignages
Sitographie
Textes des Nouvelles
photos, dessins, fichiers audio

Derniers articles

Les photos de la journée " Retirada"
Nouvelle du 11 juin
Nouvelle du 9 juin
Nouvelle du 4 juin
Programme de la journée du 12 juin

Derniers commentaires

vient de paraître (par Visiteur)
Précisions et ajout nouvelle d'Oriol : Gràcies (par )

Canal RSS

Abonnement



Hit-parade